14-04-2012 Ferrada Cagate Lorito a St. Llorenç de Montgai

Quedem a Sant Llorenç de Montgai, a la comarca de La Noguera, per anar a fer la nova fia ferrada "Cagate Lorito" oberta per l'incombustible Juan Gutiérrez i tots els seus companys.

Cartell informador de la ferrada.

Quedem a les 9:00 del matí com sempre al bar del Jaume, on hi trobem una munió d'escaladors, es veu que hi ha una trobada aquest dissabte i tots esmorzem abans d'anar a escalar.
Nosaltres venim amb la idea de fer la nova ferrada, que durant tots aquests dies, el Juan ens ha anat dient que seria de difícil a molt difícil. Després d'esmorzar anem cap al barranc del Fondo, la mateixa ruta que agfariem per fer la Savina o la Normal de la Formiguera, les passem de llarg i anem tirant corriol seguint unes marques que hi ha vermelles. Passat un esperó, si afinem la vista ja es veu el pont penjat i l'escala. Al cap de 5 minuts més ja som a peu de ferrada, on trobem una parella que la farà davant nostre, el Jesús i crec que la noia es diu Eva, encara que no n'estic ben segur.

Cartell indicador de l'inici de la ferrada.

Trams equipats amb sirgues per facilitar i assegurar l'aproximació.

Placa a l'inici, hem de pasar-hi per sobre al començar.

Arrenca el Josep de primer i, al cap de no gaire estona ja sento els esforços que fa per arribar als rondins que hi ha més amunt. Diu que és maca de veritat.
Començo la ferrada jo passant per sobre la placa amb el nom de la via i els noms dels constructors-equipadors, i al cap de 5 o 10 metres ja veig el caire que tindrà la via, s'ha de fer un allargament total només agafat en dos punts per arribar a una varilla on has d'agafar-te, senzillament fantàstic, hi ha passos on has de tornar a allargar-te al màxim. Hi ha un flanqueig llarguet on agafat de mans no hi ha peu, hi has d'estrevar-te a la paret per fer un pas o dos per arribar a una varilla on hi cap un peu. Una mica més endavant hi ha un desplomat on has de fer un petit llançament a la sortida del desplomat per agafar l'esglaó o estar més fort que un culturista.

Primer flanqueig on has de fer adherència depeus.

Esforç del Josep per superar un dels desplomats.

Hi ha també un passatge transversal amb una gran barra cap a la dreta, anomenada barra del bar, on has de passar amb adherencia ja que no hi ha ferros pels peus, tot seguit un altre desplomat i una escaleta volada que s'ha de passar sense tocar la barra inferior que la subjecta. Un pas maquíssim, ben trobat i molt ben construït. Sortim de l'escaleta en vertical amunt i abans del pont hem de passar un altre desplomat, llarg, bastant desplomat i on he fet un altre llançament curt per arribar a l'esglaó de sobre, les forçes van minvant però just passat hi ha el pont a 40 metres del terra i bastant llarguet, no sé exactament la llargada.

El Josep a un altre desplomat abans d'arribar a l'escala penjada.

El Josep a mig pont penjat.

El Josep i jo ens ho estem passant bé, molt bé, per l'exigència de la via i per lo ben trobada i construïda que està. Bé tornant a la ferrada, després del pont fem un petit degrimpat per arribar a una cadena que penja al llom d'una petita panxa de la roca, ens hi hem d'agafar, agafar embranzida i fer el pèndol per arribar a l'altre costat de la panxa on hi ha els graons, que no es veien des de l'altre costat, pujem una miqueta i ja som a dalt de tot, on hi ha una capsa amb un llibre de piades i un lloro de peluix per acabar amb una mica d'humor la via.

Jo a l'aribada del pèndol.

Nosaltes dos amb el lloro al finalitzar la via

Final de ferrada sans i estalvis amb l'estelada.

Sincerament, és la millor ferrada que he fet. És una mica curta però intensa, exigent, fa concentrar-te en el que fas, maravellosament pensada i construïda pel Juan Gutierrez i els seus companys. Recomano a tothom que hagi fet les ferrades clàssiques que provi aquesta, no l'oblidarà. En cas de no estar segurs de tenir forçes suficients, es recomana dur corda per rappelar, hi ha dos punts amb dues anelles per fer-ho.

Taula de la terrassa del bar de St. Llorenç, amb el Josep, el Jesús i l'Eva que van fer la ferrada al davant nostre, al seu costat el Juan Gutierrez i en primer pla, el Miguel Àngel i l'altre company del Juan, equipadors. Ho sento no se com es diu el de la samarreta color carbassa.

Fins a la propera.

30/03/2012 Escalada Gorra Marinera a Montserrat.

Inusual escalada en divendres, al ser dia festiu a Bellpuig decidim anar a Montserrat a fer la via Sargantanes a la Gorra Marinera.

Foto treta de la ressenya publicada a Escalatroncs.

Passo a recollir el Josep per Cervera a les 8 del matí i enfilem cap a l'Hotel Bruc, on parem a esmorzar una mica abans d'anar cap a Montserrat. Reemprenem la marxa passant per Can Massana i la carretera que va per la cara nord del massís, passem la barrera i podem deixar el cotxe banstant amunt en comparació als caps de setmana. Agafem el material i anem pujant a peu fins al funicular de Sant Joan, que tot seguit agafem, ens deixa gairebé a l'alçada del peu de via. Cinc minuts a peu pel camí en direcció Santa Geroni i trobem la barana metàl·lica, l'inici de la via es ja davant nostre.

Josep al pla del Monestir amb el Gorro Frigi al fons, la Marinera no es veu.

Estirem les cordes, i comença el Josep de primer, un cop assolits els 4 primers mètres la cosa es posa més fàcil. Ens retrobem a la R1 encara que no sé si la fem al lloc que toca, ja que hi ha un munt de vies paralel·les i encreuades, tant se val tiro de primer el segon llarg i la veritat no recordo quantes reunions fem fins arribar a la lleixa on hi ha la vegetació a ma esquerra marcada com a R4. El Josep puja fins a la R5 de primer i llavors ens apareixen per l'esqurra, entre la vegetació dos personatges que han arribat fins aquí a peu. Conversnat amb ells una estona ens diuen que fan una via nova i que en reequipen de més antigues per augmentar la seguretat. Diuen també que tenen moltes vies obertes per fer iniciació, tenen un bog que segons vam entendre es deia Montserratus on hi ma més de 4000 vies de Montserrat ressenyades.

El Josep a l'inici del primer llarg.

Vista del Monestir al fons. Foto des de la R4

Començo l'ascens fins a la R5 i passo de primer fent el flanqueig que hi ha cap a l'esquerra. És molt maco i hi ha un gran "pati" com es diu. El faig amb molta més seguretat que el primer cop, tot i que el vaig fer llavors de segon. Munto la R6, recupero corda, asseguro al Josep i puja disfrutant molt.

Sortida de la R5 per inicial el flanqueig

Foto al cim de la Gorra Marinera

El Josep fa l'últim llarg fins el cim on arribo jo al cap d'una estona. Fem la foto, ens treiem els peus de gat i busquem el ràppel per baixar per la cara oposada per on em pujat, un cop fet baixem per un corriol fins que dona al camí ample que ens torna a dur a peu de via. Aquí agafem un corriol que ens durà fins a Sta. Anna des d'on baixarem les escales passant pel pas dels francesos fins arribar al pla del monestir.

Ràppel per la vessant oposada per arribar a un corriol per iniciar el descens

Recol·locant el calçat a mitja baixada.

Pas dels francesos, ja gairebé a baix de tot.

Una escalada molt maca acompanyada pel magnífic paratge de Montserrat, amb l'afegit per acabar de disfrutar, de la baixada a peu.

A la tornada cap a casa, abans de l'entrada del túnel del Bruch hi va haver un incendi a un camió que ens va tenir aturats més d'una hora, fins que van venir els bombers i van poder apagara-lo.

Incendi vora l'autovia.

Fins a la propera.

24-03-2012 Iniciació a l'escalada, Camarasa.

Aquest dissabte toca iniciació a l'escalada i vam decidir anar al sector Marcant Estil a Camarasa.

Avui pot venir al meva filla petita, la Meritxell. Quedem com sempre al bar del Pere per esmorzar. Al cap de cinc minuts arriba el Josep amb una colla força gran: El Jordi Sucarrats amb el seu fill Jaume, l'Albert amb la seva companya Laura, el Vicenç d'Artesa, i per sorpresa meva el Carles Tarsà amb el Francesc i la Sara.

El Francesc, la Sara i el Carles de camí cap al Puro

Un cop esmorzats anem cap a la paret, pujo assegurat pel Josep a muntar la primera corda. El Francesc, la Sara i el Carles van al Puro a fer una via que hi ha entre la Normal i la Directa que no sé com es diu. Nosaltres comencem la iniciació amb tres cordes que no paren. Tots pugem i baixem per tot arreu, el sector obert pel incombustible Juan Gutierrez, és de nivell excelent per iniciació i molt divertit tant per la canalla com per nosaltres més grans.

La Laura al final de la via tocant la pandereta.

Les tres coredes en ple funcionament

El vicenç, el Jaume i la Meritxell

El Josep i la Meritxell en acció

El Jordi amb el seu fill Jaume col·locant-li el talabard.

La Sara en descens

Al cap d'un parell d'hores anem al sector que queda més a la dreta, crec que hi ha alguna via que es diu Mortadelo i Filemó, que en alguna altra iniciació ja hi haviem anat. Aquí fem alguna via més dificil ja que la canalla està cansada i prefereix anar a la riba del riu a fer de les seves.

El Josep assegurant l'Albert

Es fa tard i el Josep va a veure com és que no tornen el Carles i el Francesc, ja fa estona que haurien d'haver acabat. En tornar es veu que se'ls hi ha enganxat la corda i el Carles ha hagut de tornar a pujar per desenganxar-la. La via es veu que te el seu grau i prova d'això és que al primer llarg li han dit a la Sara que vingués amb nosaltres, que era massa difícil.

Jo assegurant el Vicenç

Un cop arriben on som nosaltres, fem la foto de tot el grup i al ser sortida conmemorativa del 40è aniversari del Centre Excursionista de la Segarra CES hi ha un regalet per tots els assistents. El fill petit del Vicenç com a ma innocent treu un present per cada u de nosaltres, un mosquetó.

Foto final amb tots els components de la sortida, llevat del Vicenç que va marxar una mica més aviat.

Ha sigut una de les iniciacions amb més afluència de gent i potser la més divertida de les que jo he fet fins ara.

fins a la propera.

17-03-2012 Escalada via Normal del Puro, a Camarasa

Dissabte 17 de març decidim anar a fer la Via Normal, al Puro, Camarasa, una via entretinguda i bonica, amb dos llargs, el primer ben equipat i el segon, amb una baga savinera i algun tascó.

Agulla del Puro, vista des de baix.

Quedem com sempre que anem per aquesta zona al bar d'en Pere, a peu de carretera, al poble de Camarasa, on esmorzem prou bé, comentem les fotos que hi ha a les parets sobre la construcció de la presa i al cap d'una estona agafem el cotxe i anem cap al peu de la presa, on el deixem, agafem el material habitual i com a novetat porto un parell de walquis per poder sentir-nos, tot i la fresa que fa l'aigua de la presa. Després de la mala experiència tinguada fent la via Directa al mateix Puro, al no poder comunicar-nos entre el Carles i jo, crec que els walquis ens aniran bé.

El Josep a l'inici del primer llarg

Una mica més amunt, després ja no el veuré fins a la R1

Fem l'aproximació de 5 minuts encara no fins a peu de via, preparem cordes i puja el Josep de primer. El primer llarg és maco, arrenca una mica complicat i després es guanya alçada, es passa per un diedre deixant la placa a la dreta i s'arriba a la R1, molt còmoda. El Josep munta la reunió, recupera corda i començo a pujar jo bastant bé. Llàstima que al cap de 8-10 m. de la sortida em cau el walqui avall i veig que en arribar al terra es desmunta tot. Vaig pujant i a punt d'arribar a la reunió el Josep em dona un parell de consells per on pujar, faig el que puc i pujo per on puc, fins arribar a la R1.

Jo sortint de la R1 i enfilant el segon llarg fins el cim.

El segon llarg el faig jo, és maco, i cal equipar-lo una mica amb tascons i una baga savinera. En guanyar alçada i haver de pensar on equipar, cansa els avantbraços i els bessons, tot i que és força divertit. Vaig pujant, em trobo bé i ja es comença a notar el pes de les cordes, costa arrossegar-les amunt. Arribo al cim de l'agulla, munto la R2, recupero corda, asseguro el Josep i comença  pujar. Veig que tarda bastant, trec el cap per dalt i em diu que no pot treure un dels tascons. Després de lluitar-hi, el treu i puja molt bé, recupera el grau amb facilitat. Un cop a dalt els dos, ens fem la foto de rigor.

Els dos a la foto del cim.

La baixada és força maca, amb tres rappels, un d'ells volat fins arribar a un arbre encaixonat entre l'agulla i la paret.

El Josep al primer ràppel, volat.

Li demano al Josep que m'ensenyi a fer el nus Klemheist o Machard per assegurar-me el ràppel, un cop après inicio el descens fins arribar a l'arbre, tot seguit baixa el Josep i inicia el segon ràppel que ens deixa a l'alçada de la R1. Quan arribo jo baixo l'últim tram fins a peu de via i tot seguit ho fa el Josep.

Jo a l'inici del tercer ràppel

Pleguem cordes i de sobte trobo el walqui que m'havia caigut sense les piles i sense la tapa posterior. No aconsegueixo trobar-la, baixem cap al cotxe i donem per finalitzat un bon matí d'escalada.

La via Normal va ser oberta el 12/08/1962 per M. Mallol, V. Luque i M. cortés, el grau obligat crec que és V- i coincideix a la part superior amb la via Jopuma.

Fins a la propera.

03-03-2012 Escalada via Sol Solet a Montserrat

Tal i com teníem previst des de la setmana passada, aquesta hem anat a Montserrat a fer la via Sol Solet del sector de Can Jorba a la zona sud del massís.

Esquema de la Sol Solet tret de Ressenya.net

Vam quedar a Cervera a les 8 del matí, passo a recollir el Josep i després al Carles, la Sara i el Francesc, coneixedor com ningú del massís de Montserrat. Sortim per l'A2 direcció Barcelona fins que arribem al poble d'El Bruc, on parem a esmorzar a un bonic bar ple de gent de muntanya, es diu bar Anna, on hi ha ressenyes d'un fotimer de vies. Un cop l'esmorzar fulminat agafem el cotxe i anem en direcció la Vinya Nova, després un camí cap a l'esquerra i una mica més endavant trobem un aparcament on deixar el cotxe. Agafem les motxilles amb tot l'equipament i comencem l'aproximació fins a peu de via, uns 10 o 15 minuts de corriol enmig d'una vegetació exuberant tot i la sequera que estem patint.

Balma de camí al peu de la via

A peu de via trobem una cordada amb uns coneguts del Francesc i la Sara, que han començat la via Sol Solet. Un cop han agafat una certa alçada, el Francesc de primer i la Sara de segona, comencen a pujar. Mentrestant nosaltres tres xerrem amb un parell de cordades que fan la via que queda més a l'esquerra. El Josep amb la seva facilitat per fer amistats comença amb uns quants acudits que són tornats per una de les noies. Sense donar-nos-en compte la Sara ja és gairebé a la primera reunió, llavors comença el Carles amb la nostra cordada. El primer llarg està molt "sobat" i deu-n'hi do del que rellisca, pujo jo de segon i el Josep de tercer.

En Josep i el Carles a la segona reunió

El segon llarg el fa el Josep de primer, el Carles de segon i jo de tercer. És una mica més dreta que la del primer llarg però té les peses menys gastades. La via és fins ara, molt maca i per a mi, que estic poc avesat a fer vies a Montserrat, em sorprèn el que es pot pujar amb tant poca presa per a mans i peus.

El tercer llarga el faig jo de primer, el Carles de segon i el Josep de tercer.El cas és que no les tenia totes de poder-lo fer de primer, però un cop començat, amb molta concentració això si, vaig progressant i agafant més confiança fins arribar a la reunió. Resulta que el tercer llarg era el més difícil, però content d'haver-lo pogut fer de primer.

En Carles (en primer pla) i jo al fons, a la tercera reunió

La Sara en plena progressió

El quart llarg el fa el Carles de primer i l'últim el fa el Josep, de primer, el Carles de segon i jo de tercer. És una mica més fàcil que els altres i ens deixa al cim, on ens retrobem amb el Francesc i la Sara.

Tot el grup al cim. Francesc, Sara, Carles, jo i el Josep

El descens el fem per una canal que queda a l'esquera que crec que és diu "Tres en ratlla". Des del final de la via, fem un flanqueig fins a l'inici d'una canal molt emboscada. Una mica més avall s'obra la vegetació i apareix un barranc sec amb quatre ràpels, fantàstics de debò. Els dos últims, els més macos, sobretot l'últim on la part final, té un volat d'uns 8 o 10 m.

Ràpel del Josep

A l'arribar al final dels ràpels, comença a ploure una mica i emprenem el camí de retorn al cotxe per donar per acabada la sortida. Realment molt maca i amb varietat d'activitats, una mica de corriol, escalada i un barranc, això si, sense aigua.

En Francesc, el guia

Últim ràpel

Un matí de dissabte ben aprofitat.
Fins a la propera.