21-04-2012 Escalada esportiva a Camarasa

Avui hem quedat al bar del Pere, a Camarasa per anar a fer alguna via esportiva curta amb la filla del Josep, la Núria, dues companyes de Barcelona, una d'italiana i un noi també de Barcelona.

Després de l'esmorzar habitual anem cap a la paret Marcant Estil a peu de carretera de la presa, a l'obaga de l'aiguabarreig del Segre i el Noguera Pallaresa, on treiem les cordes, comencem a preparar el material i tot seguit obrim tres vies.

El Josep amb la seva filla Núria i a l'esquerra l'Amèlia, la noia d'Itàlia

El Diego, l'Ester,  l'Anna i l'Amèlia

El Josep assegurant el Diego.

La filla del Josep, l'Ester i L'Anna, ja havien escalat, tenen bones nocions i no tenen cap problema en assolir el cim de la paret. L'Amèlia em sembla que no ho havia fet mai, s'hi esforça i li agrada. El Diego, el noi de la barba no se si ho havia fet mai però ho pela força bé.

Peu de la paret anomenada Marcant Estil

Vista des de dalt de la cordada.

El Diego arrapat a la paret

Al voltant de migdia jo he de marxar i deixo el Josep amb els altres recollint el material, després van fins a la passera de l'assut del Segre i una mica més endavant fins el pont penjat que dona entrada al congost de Mu.

La Núria al mig amb l'Ester a l'esquerra i l'Amèlia a la dreta

Ha sigut una escalada curta, encara que compensada per la simpatia de la Núria i tots els seus amics.

Tot el grup al finalitzar la paret.

Fins a la propera.

24-03-2012 Iniciació a l'escalada, Camarasa.

Aquest dissabte toca iniciació a l'escalada i vam decidir anar al sector Marcant Estil a Camarasa.

Avui pot venir al meva filla petita, la Meritxell. Quedem com sempre al bar del Pere per esmorzar. Al cap de cinc minuts arriba el Josep amb una colla força gran: El Jordi Sucarrats amb el seu fill Jaume, l'Albert amb la seva companya Laura, el Vicenç d'Artesa, i per sorpresa meva el Carles Tarsà amb el Francesc i la Sara.

El Francesc, la Sara i el Carles de camí cap al Puro

Un cop esmorzats anem cap a la paret, pujo assegurat pel Josep a muntar la primera corda. El Francesc, la Sara i el Carles van al Puro a fer una via que hi ha entre la Normal i la Directa que no sé com es diu. Nosaltres comencem la iniciació amb tres cordes que no paren. Tots pugem i baixem per tot arreu, el sector obert pel incombustible Juan Gutierrez, és de nivell excelent per iniciació i molt divertit tant per la canalla com per nosaltres més grans.

La Laura al final de la via tocant la pandereta.

Les tres coredes en ple funcionament

El vicenç, el Jaume i la Meritxell

El Josep i la Meritxell en acció

El Jordi amb el seu fill Jaume col·locant-li el talabard.

La Sara en descens

Al cap d'un parell d'hores anem al sector que queda més a la dreta, crec que hi ha alguna via que es diu Mortadelo i Filemó, que en alguna altra iniciació ja hi haviem anat. Aquí fem alguna via més dificil ja que la canalla està cansada i prefereix anar a la riba del riu a fer de les seves.

El Josep assegurant l'Albert

Es fa tard i el Josep va a veure com és que no tornen el Carles i el Francesc, ja fa estona que haurien d'haver acabat. En tornar es veu que se'ls hi ha enganxat la corda i el Carles ha hagut de tornar a pujar per desenganxar-la. La via es veu que te el seu grau i prova d'això és que al primer llarg li han dit a la Sara que vingués amb nosaltres, que era massa difícil.

Jo assegurant el Vicenç

Un cop arriben on som nosaltres, fem la foto de tot el grup i al ser sortida conmemorativa del 40è aniversari del Centre Excursionista de la Segarra CES hi ha un regalet per tots els assistents. El fill petit del Vicenç com a ma innocent treu un present per cada u de nosaltres, un mosquetó.

Foto final amb tots els components de la sortida, llevat del Vicenç que va marxar una mica més aviat.

Ha sigut una de les iniciacions amb més afluència de gent i potser la més divertida de les que jo he fet fins ara.

fins a la propera.

17-03-2012 Escalada via Normal del Puro, a Camarasa

Dissabte 17 de març decidim anar a fer la Via Normal, al Puro, Camarasa, una via entretinguda i bonica, amb dos llargs, el primer ben equipat i el segon, amb una baga savinera i algun tascó.

Agulla del Puro, vista des de baix.

Quedem com sempre que anem per aquesta zona al bar d'en Pere, a peu de carretera, al poble de Camarasa, on esmorzem prou bé, comentem les fotos que hi ha a les parets sobre la construcció de la presa i al cap d'una estona agafem el cotxe i anem cap al peu de la presa, on el deixem, agafem el material habitual i com a novetat porto un parell de walquis per poder sentir-nos, tot i la fresa que fa l'aigua de la presa. Després de la mala experiència tinguada fent la via Directa al mateix Puro, al no poder comunicar-nos entre el Carles i jo, crec que els walquis ens aniran bé.

El Josep a l'inici del primer llarg

Una mica més amunt, després ja no el veuré fins a la R1

Fem l'aproximació de 5 minuts encara no fins a peu de via, preparem cordes i puja el Josep de primer. El primer llarg és maco, arrenca una mica complicat i després es guanya alçada, es passa per un diedre deixant la placa a la dreta i s'arriba a la R1, molt còmoda. El Josep munta la reunió, recupera corda i començo a pujar jo bastant bé. Llàstima que al cap de 8-10 m. de la sortida em cau el walqui avall i veig que en arribar al terra es desmunta tot. Vaig pujant i a punt d'arribar a la reunió el Josep em dona un parell de consells per on pujar, faig el que puc i pujo per on puc, fins arribar a la R1.

Jo sortint de la R1 i enfilant el segon llarg fins el cim.

El segon llarg el faig jo, és maco, i cal equipar-lo una mica amb tascons i una baga savinera. En guanyar alçada i haver de pensar on equipar, cansa els avantbraços i els bessons, tot i que és força divertit. Vaig pujant, em trobo bé i ja es comença a notar el pes de les cordes, costa arrossegar-les amunt. Arribo al cim de l'agulla, munto la R2, recupero corda, asseguro el Josep i comença  pujar. Veig que tarda bastant, trec el cap per dalt i em diu que no pot treure un dels tascons. Després de lluitar-hi, el treu i puja molt bé, recupera el grau amb facilitat. Un cop a dalt els dos, ens fem la foto de rigor.

Els dos a la foto del cim.

La baixada és força maca, amb tres rappels, un d'ells volat fins arribar a un arbre encaixonat entre l'agulla i la paret.

El Josep al primer ràppel, volat.

Li demano al Josep que m'ensenyi a fer el nus Klemheist o Machard per assegurar-me el ràppel, un cop après inicio el descens fins arribar a l'arbre, tot seguit baixa el Josep i inicia el segon ràppel que ens deixa a l'alçada de la R1. Quan arribo jo baixo l'últim tram fins a peu de via i tot seguit ho fa el Josep.

Jo a l'inici del tercer ràppel

Pleguem cordes i de sobte trobo el walqui que m'havia caigut sense les piles i sense la tapa posterior. No aconsegueixo trobar-la, baixem cap al cotxe i donem per finalitzat un bon matí d'escalada.

La via Normal va ser oberta el 12/08/1962 per M. Mallol, V. Luque i M. cortés, el grau obligat crec que és V- i coincideix a la part superior amb la via Jopuma.

Fins a la propera.

26/02/2012 Caminada al Congost del Mu (Camarasa)

Vista del primer tram del congost

Aquest matí, ja estava preparat per anar a donar un tomb al la BTT pels plans del secà, Belianes, Sant Martí, Preixana etc.. i al veure que no hi havia ni un núvol, li he proposat a la meva dona d'anar a fer una caminadeta fàcil i anar a dinar a fora després. Les nenes les tenim a Belianes al Carnestoltes. La Isabel diu que d'acord. Agafem les motxilles i marxem.

Fent ruta cap a Alòs

El dia acompanya i la temperatura també. A les onze comencem la ruta des de la presa del pantà de Camarasa, passem les passeres elevades per sobre la resclosa, passem el pont penjat i comencem la pujada que ens durà al sender que va planejant a una certa alçada per tot el congost.

Ja de tornada, parada per fer la foto conjunta.

La darrera vegada que vam venir era a l'estiu i feia una calor insuportable. A la Isabel gairebé li agafa un cop de calor. Avui en canvi fa un sol que s'agraeix amb gens de vent, el que fa la caminada molt més agradable. Un cop passades les passeres del final del congost, fem una parada curta per beure una mica de líquid i ens megem un plàtan cada u i llavors decidim de no arribar fins a Alòs, que no val la pena ja que tot el que queda és camí, així que girem cua i desfem el camí fet per tornar cap al cotxe. Al cap d'una hora ja hem passat altre cop el congost, ens treiem les motxilles, ens posem els jerseis de màniga llarga i amb el cotxe anem cap a Sant Llorenç de Montgai a veure si podem dinar al Bar del Jaume  també anomenat El Mirador del Llac.

Pont penjat, ja prop de l'aparcament

Li preguntem a la noia si te lloc per dinar a fora i ens diu que si. Sortim, ens asseiem a prendre una mica el sol i tot seguit demanem el dinar. Un cop dinats i bena reposats emprenem la marxa cap a casa.

A punt de dinar prenent el sol. Felicitat absoluta per ella.

Un bon dia amb la dona fent una mica d'exercici.

ENLLAÇ A LA RUTA AL WIKILOC

Fins a la propera.

13/08/2011 Caminada Camarasa-Alòs-Camarasa

Avui amb la meva dona estem sols, les nenes han anat a la platja amb la seva àvia i amb la Isabel hem decidit fer una caminada no massa llarga en un paratge bonic. Ha sortit la idea de fer el sender que va des de la presa de Camarasa fins a Alòs de Balaguer i tornar.

Cartell informatiu al començament de la ruta

Hem començat la ruta massa tard, arribem a peu de presa a la 1 del migdia. Deixem el cotxe a l'ombra, agafem les motxilles amb aigua abundant, la càmera de fer fotos, un barret i la gorra per protegir-nos el cap i sobretot el clatell (sempre acaba ben vermell), i enfilem les primeres passeres metàl·liques per sobre l'embassament. Al cap de cinc minuts trobem el pont penjant que ens dura fins l'altra riba. Un cop travessat entrem a la solana, és llavors que ens n'adonem de la calor que fa, sembla que caigui foc i fins que no s'acaba el congost no hi ha ni una hombra, però ja que hi som emprenem la marxa amb ganes.

La Isabel en la primera passera per sobre de la resclosa.

El pont penjat que ens durà fis a l'altra riba.

El sender, ben marcat, impossible perdre's, va vorejant l'aigua fins que al cap de cinc minuts, comença una ascensió que ens durà serpentejant fins a 60 o 70 metres per sobre l'aigua. Hi ha una bifurcació molt ben marcada, hem de seguir recte, cap a l'esquerra ens porta a un mirador. Continuem pel congost mantenint l'alçada respecte a l'aigua per un sender de molt bon caminar, pujant i baixant una mica.
Realment fa motíssima calor, la Isabel està vermella com un pebrot de la cara. Li dic que begui una mica d'aigua i és llavors que veig que està acalorada de debò. Agafo aigua i li tiro per sobre, amb el cap i el clatell ben xops anem tirant fins que comença la baixada. Una mica més endavant arribem a une passeres de ferro i formigó que passen altre cop per sobre l'aigua. Un cop superades, comença una pista transitable amb cotxe. Fins aquí el cartell diu que hem fet 3.4 km. i que en falta 3.2 per arribar a Alòs de Balaguer.

Auto foto, ja que no ens vam trobar amb nigngú durant el recorregut.

Vista de l'alçada constant del sender per sobre el congost.

Després de descansar una mica a sota l'ombra d'un arbre, emprenem la marxa cap a Alòs pel camí. Anem tirant per la vora de la cua de l'entollada de l'aigua fins al cap d'un parell de Km. que trobem un racó preparat per picnic on parem a menjar una mica de fruita, albercocs i prèssecs. Aquí acaba l'aigua soma, d'aquí en amunt ja duu corrent. Deu minuts més i arribem al poble d'Alòs de Balaguer, arrapat a la riba dreta del Segre. No hi havia estat mai. Poble molt costerut amb carrers estrets i ben arreglats. Ens va sorprendre la quantitat de fonts que hi ha a cada cantonada, amb aigua fresca. Donem un tomb pel poble i ens trobem una mena de comitiva amb tambors, xiulets i altres instruments musicals acompanyat un noi, que duia una safata amb una mare de déu i diners en metàl·lic. Van tocant pels carrers i la gent els baixa diners. És festa major i deuen fer una mena de colecta (suposem nosaltres) per pagar la festa. Al cap d'una estona trobem el bar de les piscines i parem a fer una cervesa i un xampú que es posen la mar de bé.

Una mica de fruita a l'ombra per refer les forces.

Ja refets del tot al bar de les piscines.

La tornada la fem pel mateix lloc per on em vingut. El sol a mig camí s'apaga i comencen a créixer els núvols que fan la tornada més fàcil amb una brisa que ara ve de cara, fantàstica!!
Amb la vista del pont penjat, a la Isabel li puja la moral en dos segons. Anava una mica baixa i bastant cansada, en part per la calor de l'anada. En un tres i no res arribem al pont i del pont al cotxe comença a fer quatre gotes. Ens va anar justet de mullar-nos. De tornada van passar per Sant Llorenç de Montgai per ensenyar-li les parets on habitualment escalem a l'hivern, però no vam poder parar ja que plovia amb una certa intensitat.

Rialla d'orella a orella quan va veure el pont

Resclosa just abans de l'aiguabarreig del Segre amb el Noguera Pallaresa.

 En conjunt es pot dir que ha sigut una caminada suau, molt bonica el tros del congost i no tant els tres kilòmetres abans d'arribar a Alòs. Perfecta per fer amb gent que no està acostumada a caminar massa i amb canalla.

Us deixo quatre fotos més a l'enllaç de sota.

Salutacions i fins una altra.

Enllaç a l'àlbum fotogràfic

31/07/2011 Canoes al pantà de Camarasa

Diumenge 31 de juliol de 2011, sortida amb canoes al pantà de Camarasa (Noguera) amb uns quants membres del CES, Centre Excursionista de la Segarra.

Vista de la Baronia del St. Oïsme des del pantà.

Sortida organitzada pel company Josep Hidalgo (Pepe). Malauradament ell no va poder venir, ja que el divendres de la setmana anterior es va trencar la tíbia de la cama dreta. Tantes ganes que en tenia i al final s'ho va perdre. També havia de venir el Pedro, l'altre company de Palència amb la seva dona la Luz, però en vista de la trencada de cama del Pepe, no van venir.

Per part del Centre, el cap visible de la sortida va se l'Alfons Goenaga. Al final ens vam aplegar 15 persones, no sé els noms de tots, però intentaré recordar-los:

Tres nois i una noia que venien de Calaf i de festa major de Biosca. Cris, Santi crec i els altres no els recordo.
El Lluís, la seva filla l'Aixa i el seu company en Marc.
L'Alfons Goenaga i la seva filla, l'Eduard i l'Ita.
La Carme Ferrer, la seva amiga Rosa, la meva dona la Isabel i jo en Joan Marc. Em sembla que no em deixo a ningú.

A dos quarts de vuit passem a recollir la Carme i anem cap a Lleida a recollir la Rosa, agafem la carretera cap a Balaguer, Camarasa, passem el Doll i gairebé al final, abans del pont de la carretera d'Àger, a ma esquerra hi ha el càmping Zòdiac, punt de trobada a les 9 del matí.
Arribem i no hi ha ningú encara. Al cap de 10 minuts arriba la noia amb els tres nois de Calaf ?, i al cap de no res, arriben els que venien de Cervera, l'Aixa amb un cotxe i l'Alfons amb un altre.

Un cop tots presentats agafem els entrepans i esmorzem a la terrassa del bar del càmping, fent temps fins a les 10, hora que vam quedar amb el noi de les canoes. Arriba puntual i comencem la baixada fins a l'embarcador, una mica baix, ja que al pantà li falta 4 o 5 m. d'aigua ben bons. Comencem a descarregar les canoes i un cop totes a baix i amb les armilles col.locades, agafem el rem i comença la classe teòrica per progressar en línia recta, per virar, per fer marxa endarera i per sortir en cas de tombar-se la canoa. Un cop acabada l'explicació per fi comencem a pujar a les canoes.

La Rosa al fons, la Carme al mig i la Isabel practicant amb els rems

En Lluís a l'esquerra, l'Alfons al mig i el noi de les canoes explicant com remar correctament

Duent les canoes fins a l'aigua.

Agafem amb la Isabel una canoa de dues places, ella al davant i jo al darrera. Som els últims d'entrar a l'aigua. Un cop a dins comencem per fi a remar. L'any passar vaig anar amb una canoa d'una plaça, va ser fantàstic i aquest cop no estava massa conveçut que amb la de dues disfrutés tant. Després d'un breu espai de temps d'adaptació de la Isabel a remar amb ritme, la cosa comença a funcionar i amb un moment agafem força velocitat i amb tot el control.

En Lluís a l'esquerra i la Isabel i jo a les restes d'algun poble engolit pel pantà

Els tres de Calaf, en una reunió a mig pantà

Anem remant una hora aproximadament, passnat per llocs força macos, passem per sota un pont penjant, una mica més endavant hi ha com una península a ma dreta on hi deu haver algun campament amb canalla, se sent xivarri i es veu alguna tenda en mig dels arbres. Més avall, en un racó després d'un revolt hi ha unes quantes barques de vela. Una estona després veiem la panoràmica de la Baronia del Sant Oïsme des de baix amb la seva característica torre del segle XI, al cap de poca estona fem una parada per refrescar-nos una mica amb un bany i per descansar els braços.

Un cop reposats i refrescats, tornem a l'aigua i anem en direcció sud a trobar el Congost del Doll. Jo no n'havia sentit a dir mai res i no creia que tinguès les parets tant altes. Em va sorprendre l'alçada en primer lloc i la verticalitat. Vam entrar-hi admirant les parets i algun entrant i de sobte veiem que no venia ningú i en mirar endarrera, a l'entrada del congost veiem les barques totes juntes. Tornem endarrera per veure que passa i veiem en Lluís moll de dalt a baix, es veu que ha bolcat amb la canoa mentre feia fotos. Al ser a l'entrada del congost no hi ha lloc per fer peu, així que li toca treure aigua amb les mans fins que la barca surt tres o quatre dits per sobre l'aigua, anant amb compte fins arribar a una riba on poder buidar-la. En tocar terra tombem la canoa per treure l'aigua i de sobte,surt la motxilla mullada a més no poder, entre altres coses hi havia el mòbil del company de l'Aixa. Per sort els entrepans els duia ella. Entrem una mica terra endins per buscar hombra i dinem tots plegats, amb la sorpresa de que la Rosa duia café en un termo per qui en volguès.

L'Aixa i en Marc a l'entrada del congos del Doll

L'Ita ho va fer molt bé

La Rosa, de Lleida

En acabar el dinar, emprenem la tornada pel mateix lloc per on hem vingut. La calor i el cansament acumulats ens fan anar una mica més a poc a poc però encara prou bé. Mes endavant parem a la riba dreta del pantà on hi ha una espècie de platgeta on ens tornem a remullar. Ja només queda una horeta fins arribar a l'embarcador on vam començar, on arribem tots en força bones condicions.

Em sembla que es deia Cris, no ho se segur

L'Alfons Goenaga amb la seva filla.

Va ser una sortida força maca, amb el paisatge millor del que m'esperava. L'experiència de la canoa doble també va ser millor del que em pensava. Anant al darrera portes el control, només cal marcar una mica el ritme quan afluixa el del davant, intentar anar acompassat remant alhora i quan la Isabel es cansava, tampoc no perdíem massa velocitat només remant jo.

Cal donar les gràcies a l'Eduard que es va fer un tip de fer fotos amb l'ajuda del Lluís. De fotos del dinar i de la tornada no n'hi ha, ja que la càmera es va mullar en bolcar el Lluís.

L'Eduard, fotograf oficial de la sortida.

Bé, aquí acaba la meva crònica de la sortida. Si algú vol totes les fotografies, envieu-me un correu o deixeu un comentari i us les faré arribar mitjançant Dropbox.

Fins aviat.