15/07/2011 Escalada nocturna Cresta Tio Maria

Aquest divendres 15 de juliol vam fer la meva primera escalada nocturna, amb el Pepe i el Vicenç d'Artesa de Segre. La Cresta Tio Maria a Sant Llorenç de Montgai.

Ressenya de la via.

Vam quedar al camping de Gerb, a les 22:15 h. per sopar una mica. Al cap d'una estona arriba el Vicenç i tot seguit el Pepe. Demanem unes cervesetes i unes olives per fer baixar el bocata, un cigaló per acabar-ho d'arrodonir mentre feiem temps xerrant, esperant que la lluna gairebé plena, agafés alçada per veure-hi més. A la vora de les 00:00 h agafem els cotxes i anem cap a l'aparcament on comencem a preparar el material.

El Pepe a l'esquerra i el Vicenç a la dreta, a punt de sortir.

Agafem el camí fins a trobar el riuet que baixa del nord, i comencem a buscar l'accés per arribar a peu de via. No el trobem de cap manera. Tenim la cresta al davant i no trobem el camí. El Vicenç i jo comencem a pujar per la pendent i el Pepe travessa el riu i tira una mica més amunt a veure si el troba. Nosaltres dos, per sorpresa nostra arribem a la primera reunió pel costat, quan el Pepe ens diu que ja ha trobat el camí. Li tirem una corda avall, l'assegurem i puja fins on som nosaltres, on ens comenta que el camí està tapat per la vegetació del riu, que al ser estiu, no hi ha massa gent que vingui a Sant Llorenç, que hi fa massa calor i la vegetació ha cobert el camí.

Vicens i Pepe a la primera reunió

Faig el segon llarg jo de primer, divertit i amb bona llum, començo a posar cintes i gairebé em quedo sense per fer la reunió. Puja en Vicenç de segon i el Pepe puja de tercer. Un cop arribats el Pepe fa el tercer llarg de primer, el Vicenç de segon i no pujo el tercer. En aquest llarg hi ha un pas de V+ força bonic amb bones preses un cop passat.

El Pepe a l'inici del tercer llarg

Pepe i Vicens a la tercera reunió

L'últim llarg el fa el Vicenç de primer, jo de segon i tercer el Pepe. Quan arribem al cim, fem la foto com podem, recollim el material i comencem la baixada per la via de l'esquerra fins al riuet. Del riuet al cotxe i del cotxe cap a casa. Son gairebé les 03:00 quan acabem la via.

En Vicenç recuperant corda d'el Pepe amb cara de felicitat.

Foto de tots tres al final de la via.

Una nit molt maca, bona temperatura a baix, molta xafogor a dalt i quatre nuvols prims que tapaven una mica la llum de la lluna, però encara suficient per veure-hi. Per acabar-ho d'arrodonir molt bona companyia del Pepe i del Vicenç.

No hi ha gaires fotografies ja que més alluny de 5 o 6 metres el flash ja no arribava.

Us deixo l'enllaç on hi ha quatre fotografies més.



Enllaç a l'album fotogràfic

09/07/2011 Via Directa al Puro (Camarasa)

Aquest dissabte, cap a Camarasa (Noguera) a fer el Puro. Com ja es habitual quan anem a aquella zona, quedem per esmorzar a Can Pere, a l'entrada de Camarasa, a peu mateix de carretera. La meva sorpresa és en arribar trobar-me al Pepe, ja havia de ser-hi ell, el Carles i l'Aixa. El Carles havia arribar no feia pas gaire d'esclar el Picu Urriellu, altrament conegut com Naranjo de Bulnes, amb el Pedro, company de Palència, que després d'una estada a Cervera treballant, ha tornat a casa seva, i l'Aixa que ara que te vacances de la universitat ha decidit venir.

L'Aixa a l'esquerra, Pepe i Carles d'esquena.

Després de les salutacions de rigor, comencem a esmorzar i detecto una conyeta entre l'Aixa i el Pepe implicant el Carles. Em veig a venir que no farem El Puro per la via normal. Acabem l'esmorzar i anem cap a la confluència del Segre amb el Noguera Pallaresa, on hi ha unes quantes vies d'escalada clàssica a més d'un bon grapat d'escalada esportiva. Preparem el material, enfilem el sender cap a la base del Puro i veig que tirem per la base de la roca cap a l'esquerra. Ja està!!.No farem la via normal. Cosa del Carles, que amb el nivell que té, la via normal és massa fàcil per ell. Li pregunto al Pepe que quina via és aquesta i em contesta la Directa al Puro.

La Directa al Puro, consta de tres llargs, el primer V+, el segon 6b/A0 i el tercer 6a. La via està ben equipada amb parabolts llevat d'un tram del primer llarg i al final del segon on el Carles va col·locar tascons i un friend.

La via Directa al Puro és el de l'esquerra.

Total que tirem el Carles de primer i jo de segon a la primera cordada. En arribar a la primera reunió sentim en Pepe que ens diu que ells no pujen, que l'Aixa s'ha donat un cop al genoll i no poden continuar. Uns instants de reflexió amb en Carles i els ànims del Pepe a pujar, decidim pujar. Torna a sortir el Carles de primer, fa el pas de 6b facilment, arriba a la segona reunió i començo a pujar jo.

En Carles a l'inici del primer llarg

En Carles fent el pas de 6b i jo assegurant-lo des de la primera reunió

El pas de 6b, com era d'esperar em costa bastant de passar-lo, arribo al díedre superior, content i concentrat en l'ascensió, em deixo una cinta exprés que em costa molt d'arribar-hi i treure-la. Finalment arribo a la segona reunió amb els braços rebentats de l'estonda de treure la cinta, i adverteixo al Carles que no sé si podré continuar.

En Carles a la segona reunió

Puja el Carles per fer el tercer llarg amb una sortida de 6a. Degut al soroll de la presa de sota, i suposo que avui més que cap altre dia ja que deixen aigua per la Transegre, no sento el Carles. Recupera corda i començo a pujar. Tal i com em pensava, no puc passar el pas, m'agafo a la cinta i tampoc, realment no puc, els braços em fan un mal terrible. Em quedo penjar de la corda i al no poder parlar amb en Carles, passa una bona estona cridant-lo. Al final dedueixo que no pot afluixar el reverso per baixar-me i després de sentir-lo una mica, em lligo al parabolt amb una cinta, faig un estreb amb tres cintes més i deixo la corda fluixa. Al final pot deixar corda i baixo fins a la segona reunió. Ell munta el ràpel i baixa del cim fins on soc jo i segueix fins a la primera reunió, després baixo jo i amb un altre ràpel arribem a baix.

Fent l'últim tram de ràpel

Un cop a baix i amb la tranquilitat de saber que l'Aixa aviat estarà recuperada, recollim el material i cap a casa a dinar.
Dia bastant bo pel Carles i per mi i dolent pel Pepe i l'Aixa, que van haver de fer temps donant un tomb per la passarla pròxima i pel caminet que va a Òs de Balaguer.

Us deixo l'enllaç de les fotos.

https://picasaweb.google.com/111783856645712164601/ElPuroACamarasa?authkey=Gv1sRgCL2cpszVn8_3lQE

Ascensió a l'Aneto (3404m) els dies 1 i 2 de juliol de 2011

Els dies 1 i 2 de juliol de 2011 vàrem fer el cim de l'Aneto, al massís de la Maladeta, al Pirineu central.

Visió aèrea del cim

Tot va començar ja fa un any i mig aproximadament, mentre feiem la 1ª edició de "Lo Calvari de l'Urgell", marxa de resistència amb un recorregut de 56 km. per paratges de la comarca de l'Urgell, en Carlos Nou, en Baldo Llusera i jo mateix, xerrant xerrant va sorgir la idea de pujar a l'Aneto, afegint-hi l'Ignasi, el fill d'en Carlos.
Al cap d'un any ja vam concretar dates. En Baldo no va poder venir per culpa d'una lesió al genoll, l'Ignasi finalment tampoc, així que, en Carlos i jo vam sortir cap a Benasc a les 5:00 de la tarda. Amb un parell d'hores i una mica més ja erem a l'aparcament de Llanos del Hospital, on deixem el cotxe per agafar un autobús que ens durà fins al pla de Besurta. L'autobús s'ompla de gom a gom i posant la suspensió a prova (toca fons un munt de cops) i amb l'embragatge al límit, finalment arribem al pla de Besurta.

Vista des de la Besurta. El pic Renclusa al fons.

Un cop en deixa l'autobús, ens posem les botes de muntanya i carregant les motxilles, enfilem el sender que tot serpentejant i amb un empedrat una mica massa ben posat (sobretot al començament) ens enfilem cap al refugi de la Renclusa a 2140 m. aproximadament.
El refugi fou construït l'any 1916 pel Centre Excursionista de Catalunya, que avui en dia el gestiona conjuntament amb la Federació Aragonesa de Muntanyisme i l'Ajuntament de Benasc

Jo a l'esquerra i en Carlos a la porta del refugi

Un cop fetes les gestions de la reserva ens fan passar a sopar, on ens donen cigrons de primer, una amanida després, estofat de vedella de segon i arròs amb llet per postre, tot força bó. Amb el sopar cruspit, anem amb les motxilles cap a la llitera assignada i començem a preparar la motxilla d'atac amb les coses imprescindibles per dur el mínim pes possible, grampons, piolet, esmorzar, veguda, roba pel cim, i l'estelada per la foto. Un cop feta, preparem els sacs per dormir, anerm a donar un tomb per fora el refugi però com que ja fosqueja, decidim anar a dormir per matinar l'endemà.

A taula, a punt de començar a sopar.

Lliteres sota teulada

L'endemà al matí, després d'una nit força tranquila i sense gaires roncs, a tres quarts de cinc, la gent ja comença a bellugar.Ens llevem i pleguem els sacs de dormir. Ja amb les motxilles d'atac a punt i la cara neta, baixem al menjador a esmorzar. Hi ha melmelada, mantega, sucs, llet xocolata, bolleria diversa, café etc.
A un quart i mig de sis començem l'ascensió amb el frontal encès, encara no ha sortit el sol. A mesura que anem agafant alçada i comença a clarejar, ens treiem roba, ja que apunta un molt bon dia.

La matinada és fresca i cal abrigar-se.

Amb una visibilitat excelent i després d'una gran suada per la pujada, passem la cresta pel portilló inferior i, per l'altra cara, pugem fins gairebé el portilló superior per agafar la glacera. Hi ha una trilla ben marcada i no calen els grampons, de moment. Passem tres o quatre zones estretes amb pedra i quan veiem que ja no n'hi haurà més, fem un traguet d'Aquarius, en Carlos em dona una barreta de cereals i ens posem els grampons per travessar la glacera, coll de Corones i pujar gairebé fins a tocar el pas de Mahoma amb neu.

Cim de l'Aneto al fons just passat el Portilló inferior

Inici de la glacera al peu del Portilló superior.

En Carlos, valent com el que més, a l'últim tram, força pendent i llarg.

En veure el pas de Mahoma ens envaeix una onada de satisfacció i alleujament. Ja s'ha acabat practicament el pendent. Passem el pas sense cap mena de problema i arribem al cim, amb la creu metàl.lica, la mare de Déu i el vèrtex geodèsic. El rellotge marca les 10:40 h. Hem fet cim en 4 hores i 20 minits. Força bon temps per nosaltres.
La vista és fantàstica, el dia no pot ser millor, clar i fresquet. Contemplem la grandària del Pirineu, fem les fotos de rigor i conversem una estona amb una expedició navarresa.

En Carlos passant el Pas de Mahoma.

La foto al cim amb la felicitat reflectida a les cares.

Tornem a passar el pas desprès de deixar passar un grup que pujava i en arribar a l'altre costat, treiem l'esmorzar de debò i comencem a endrapar. De cop i volta comença a arribar molta gent i en un tres i no res, ja hi ha un embús per passar el pas. Nosaltres un cop acabat el bocata, ens tornem a col.locar els grampons i comencem el descens. Quina delícia baixar la pendent fisn al coll de Corones, després de la suada que ens ha costat la pujada. Ens creuem molta gent pujant i anem animant-los: !Vinga, ja sou gairebé a dalt! !Ànims, que ja arribeu!.

Cua a banda i banda del pas per passar-lo.

Iniciant el descens, amb tota la glacera al darrera.

En Carlos amb el somriure contingut. Un home feliç, "Feina Feta", deia.

Anem fins al coll de Corones per veure el gruix que te la glacera i anem refent les passes fins arribar al Portilló superior, el passem i després d'una petita confusió alhora de triar la via de baixada (hi ha fites per tot arreu) comencem el dur i llarg descens fins al refugi. Tot pedra gran, grans desnivells que carrguen els genolls moltissim. Contemplem el paisatge amb el llac de Paderna al fons i després d'una bona estona arribem al refugi.

Cresta del pas del Portilló superior.

Llac de Paderna i el refugi més avall a la dreta.

Un cop al refugi, ens treiem les botes, ens posem calçat còmode, anem a refrescar-nos a les mànegues d'aigua que hi ha al voltant del refugi i entrem cap dins, a pagar l'estada i els àpats. Recollim les motxilles grans i a fora, al voladís de l'entrada reorganitzem el material per encabir-ho tot a la motxilla gran. Cinc minuts de descans, ens tornem a posar les botes i emprenem la marxa fins a la Besurta.

Arribada al refugi. Sandàlies per descansar el peus.

Sender de fàcil caminar per arribar a la Besurta, per agafar l'auobús.

Un cop a baix, ens toca esperar uns 25 minuts fins a l'arribada del pròxim autobús. Un cop som a dalt, deu minuts de viatge i arribem a l'aparcament on tenim el cotxe. Ja només ens queda el viatge fins a casa per finalitzar la sortida.

Ja dalt l'autobús que ens durà fins a l'aparcament.

Bé, aqui finalitza la nostra sortida. Només puc donar les gràcies a en Carlos per la seva companyonia i el bon fer,  per les bones maneres i per l'amistat rebuda. A destacar la fortalesa física que té alhora de pujar, és increïble, i això que diu que no fa res!!, que no entrena!!.

Ha sigut una molt bona experiència per a mi, encara que des de l'última vegada que vaig pujar l'Aneto, ara fa 17 o 18 anys, l'he trobat més dur, sobretot de baixada. M'ha sorprés gratament la grandària de la glacera, m'esperava trobar-la més petita i tota de gel, he estat content de veure-hi molta neu encara.

Ja no tinc res més a dir. Us deixo l'enllaç a sota per si voleu veure totes les fotos que vam fer.

https://picasaweb.google.com/111783856645712164601/Aneto02072011?authkey=Gv1sRgCMiassHUvuzf6wE

Fins a la propera.