14/01/2012 Iniciació a l'escalada a La Riba (Alt Camp)

Avui ha tocat iniciació a l'escalada, activiat programada pel Centre Excursionista de la Segarra i hem decidit anar a un lloc on no hi hagués boira, ja que tota la plana de Lleida i la Noguera, ja fa dies que estem immersos en una boira molt espessa, i a més a més fa fred i és gebradora. Després de parlar-ho amb el Josep, decideix que anem a La Riba, on hi ha un parell de vies bones per fer la iniciació.

La Meritxell en primer terme i jo al fons

De Bellpuig hi anem la Meritxell i jo, de Cervera el Josep, el Jordi Sucarrats amb el seu fill Jaume, una parella jove que no sé com es deien i una família per acompanyar a la filla d'uns 12 anys.
Quedem de trobar-nos a Tàrrega i d'allà anem junts cap a Belltall, Montblanc i La Riba. D'anada tots esperàvem sortir de la boira per trobar un magnífic sol però, al passar Belltall i entrar a la Conca de Barberà, sorpresa!! no hi havia boira però tampoc feia sol, anava núvol.

La noia de la parella jove, no recordo com es diu. Al fons el Jordi

Fem un esmorzar al bar del poble i anem cap a la via. La veritat és que no sé com es diu. Hi ha deu minuts d'aproximació fins al peu de la via. Un cop hem arribat, comencem a preparar el material i començo a tirar de primer per penjar la corda a l'anella de la primera via, m'assegura el Josep, i un cop a baix ja comencem a equipar al personal, talabards, peus de gat i qui en porti guants, ja que la paret està super gelada, els dits es queden testos de la fredor de la roca.

El noi de la parella jove, ho va fer molt bé. Em sombla que es deia Albert

La noia qeu va vnir amb els seus pares. Ho sento tampoc en recordo el nom

Tots pugen molt bé, en especial el Jordi, té uns braços que podria pujar sense les cames. La Meritxell puja un parell de cops molt bé, la parella jove ho fan molt bé tots dos, sobretot el noi.
El matí passa ràpid entre pujades i baixades de la paret i ja ha arribar l'hora de marxar. Un cop tot recollit tornem cap als cotxes per tornar cap a casa.

El Jordi amb el seu fill Jaume

La sortida ha anat bé. Llàstima del fred que ha fet, amb una mica de sol, tot hauria anat més bé. Els més petits han notat el fred al cos, i jo a la tercera pujada ja no sabia on tenia els dits, he hagut de baixar i deixar el Jordi Sucarrats que pugés a desmuntar el Top-rope de dalt.

Esperem que la pròxima faci més bon temps.

Foto de tota la colla, falten els pares de la noia que fan les fotos.

Aquí us deixo unes fotos de la boira gebradora de la qual marxavem pr fer la iniciació.

Efectes de la boira gebradora.

El gruix del gebre de vegades pot ser espectacular.

Fins a la propera.

07/01/2012 Ferrada Roques d'Empalomar a Vallcebre (Bergadà)

L'altre dia vam decidir fer una ferrada i a més a més endur-me la meva filla petita, la Meritxell. Com a primera ferrada per ella, vam triar la Roques d'Empalomar, una ferrada clàssica, no massa difícil ni massa llarga, això sí, maquíssima.

Cartell explicatiu de la via i de les normes de seguretat.

 De bon matí passem per Cervera a recollir al Pepe, agafem l'Eix Transversal fins passat Manresa i anem tirant fins a Berga per una fantàstica autovia. Un cop passat Cercs agafem la carretera que entra cap al Pedraforca, Gòsol, Saldes, i Vallcebre. Un cop arribats a Vallcebre, entrem a un bar que hi ha al davant de l'esglèsia i demanem esmorzar, uns entrepans, cervesa pels adults i un Cacaolat per la Meritxell. La veritat és que feia més fred al bar que al carrer.
Un cop esmorzats, anem tirant fins al cartell que ens indica el sender a seguir. La nit ha sigut freda. El riu que hem de travessar, (baixava poca aigua) està tot gelat. Seguim el sender sense cap dificultat fins que arribem a un coll per canviar de vessant de la muntanya, llavors ja veiem la paret de la ferrada. Al cap de tres o quatre minuts més, ja som a peu de via.

El Josep i la Meritxell a la llera del riuet gelat.

Col·locant-nos el material de seguretat.

La Meritxell i jo al peu de la ferrada.

Un cop equipats amb tot el material per garantir la seguretat, casc, talabard, dissipador i roba pel fred, comencem l'ascensió. La Meritxell comença amb moltes ganes i il·lusionada. El Josep passa de primer, la Meritxell al mig i jo al final per temes de seguretat. La via va progressant, paret vertical, un flanqueig, torna la verticalitat i així anem guanyant alçada.

Anem progressant paret amunt i de cop veig un grup de persones que a la paret oposada a la via nostra, està fent una altra ferrada. Aviem sentit alguna cosa, que obrien una nova ferrada, però pel que  es veu ja està pes plenament operativa. Una bona opció per fer-la després de la tradicional, ja que no és massa llarga.

La Meritxell i el Josep a l'acabar la via

Tots tres a la foto final.

Acabem la via sense cap incident. A la Meritxell li ha agradat molt i a mi també d'endur-me-la. Espero que en puguem fer alguna altra ben aviat.
Bé, aquí s'acaba la sortida estrictament de muntanya. Després vam anar cap a Cervera per deixar el Josep i vam quedar-nos a dinar.

Vista del Pedraforca des de la cara Oest.

Fins a la propera.

18/12/2011 Escalada Savina Wall a la paret de la Formiguera

Via Savina Wall, de creació nostra ara farà un any. Via en color vermell

La via Savina Wall varem crear-la entre el desembre de 2010 i el gener de 2011 entre el Pepe Hidalgo, el Carles Tarsà, el Pedro Pérez i jo, tots integrants de Centre Excursionista de la Segarra, amb seu a Cervera.
La via té 80m. de desnivell, tres llargs, el primer III grau, el segon IV+ i el tercer es de Vè, està totalment equipada amb parabolts. El descens pot ser rappelant o bé fer la baixada pel corriol de la cara nord.

Video equipament Savina Wall

Quedem amb el Pepe per fer la segona escalada després de la trencada de cama, com sempre primer hem de passar pel bar de St. Llorenç per esmorzar. En acabar anem cap a la zona d'escalada i comencem l'aproximació fins a peu de via.

El Pepe preparant la corda nova

Travessant el rierol amb força canya xisca.

Vista de la paret de la Formiguera desde la pujada de la via del tren.

El primer llarg el fa el Pepe, d'una tirada i amb moltes ganes, ja que ha recuperat una mica més de força a la cama, munta la primera reunió i començo a pujar jo de segon.

El segon llarg i el tercer els faig jo de primer, recordant els dies de la construcció de la via, amb nostàlgia de la companyia del Pedro, que al cap de tres o quatre mesos de l'acabament de la via, va tornar cap a casa seva, a Palència. Gran persona, i molt bon amic.

En Pepe a la primera reunió.

Jo a l'alçada de la savina que dona nom a la nostra via.

El pepe va pujant amb facilitat, recupera la forma ràpidament, Disfruta molt de la via i només per això ja val la pena sortir a fer-la. La Savina Wall és i serà sempre per a mi una via molt especial.

Tot content a l'arribada del tercer llarg.

Foto final de via, sans i estalvis.

 Bé aquí s'acaba la breu descipció de la nostra sortida. Fins a la propera.

08/12/2011 Escalada paret de la Formiguera, via La Normal.

Bé, després d'un llarg parèntesi d'activitats a l'aire lliure degut a que en Pepe es va trencar la cama, (sense comptar les sortides a plegar bolets) iniciem la normalitat amb la primera escalada del Pepe i per començar vam triar la via Normal de la paret de la Formiguera a Sant Llorenç de Montgai, a la Noguera.

Normal de la Formiguera, en color carabassa.

Quedem al bar del poble a les 9 del matí per esmorzar alguna cosa, i en arribar em trobo la sorpresa que ha vingut l'Aixa. Feia temps que no ens veiem, des de l'agost crec, de la pujada al Montarto. Un cop devorats els esmorzars, anem cap a l'aparcament de vora la carretera per deixar el cotxe, agafar els talabards, les cordes i ferramenta habitual i començar l'aproximació a la paret de la Formiguera, passant pel costat del riuet, per la pujada de la via del tren entre els dos túnels i al cap de 5 minuts més ja som a peu de via.

El Pepe i l'Aixa preparant cordes i material

En plena tartera de la via del tren, pas previ per arribar a la paret de la Formiguera, visible al fons de la imatge.

El primer llarg el fa l'Aixa de primer, jo de segon i el Pepe de tercer. A la primera reunió comentem amb ell que la cama sembla respondre bé, encara que hi ha una evident falta de força i confiança, del tot normal després de gairebé tres mesos enguixada.
Començo el segon llarg jo de primer, l'Aixa de segona i el Pepe de tercer. Després de tants dies sense escalar, et venen dubtes i inseguretats alhora de muntar la reunió i per tal d'assegurar-ho al màxim, em passo de cintes, mosquetons de seguretat, triangle de força, vaja de tot. Van arribant i comentem que tot va molt bé i amb bones sensacions.

El Pepe i jo a peu de via.

Assegurant mitjançant una baga savinera.

El tercer llarg el torno a fer jo de primer i decidim fer la via normal i no la directa per tal de no forçar la màquina el primer dia. A dalt torno a muntar la reunió, van pujant, i al final tots bé fins a dalt, fem la foto tal com toca i comencem el descens pel sender de la cara nord fins al cotxe.
Un bon retorn a l'activitat. Ja en teníem moltes ganes.

L'Aixa, fent l'últim pas del tercer llarg.

Foto un cop acabada la via.

Res més, fins a la propera.

23/10/2011 Montserrat, travessa de les Agulles

Aquest diumenge tenia el matí per anar a fer alguna caminadeta i recordant-ne una de preciosa que vaig fer a Montserrat amb el Francesc i el Pepe, he tingut ganes de tornar-la a fer, encara que una mica més curta.

Punta nord-oest de Montserrat on la caminada passa pels colls de la cara nord.

A les vuit del matí agafo el cotxe, les botes, la motxilla i cap a Montserrat. Paro abans del Bruc en un àrea de servei de l'autovia i esmorzo un bocata de pernil, passable, res de l'altre món.
Un cop esmorzat continuo cap a Can Massana, la punta oest de la muntanya, on hi ha un aparcament i unes taules on la gent pot fer algun tipus d'àpat, això si, sense barbacoes per enlloc. Trobo aparcament bé, sense gaires cotxes, agafo la motxilla, l'impermeable (la previsió era de pluja), una mica d'aigua, la càmera de fer fotos (nova, a veure si és notarà en la qualitat de les imatges), i enfilo el camí que duu cap al monestir, és un GR. Unes pujadetes suaus i a ma dreta trobem el desviament assenyalant el refugi Vicenç Barbé, el seguirem per una pujada suau fins que passem entre les dues Portelles. Un cop passades agafem les marques vermelles que ens duran per la dreta cap a la carena de les agulles.

Pas enmig de les dues Portelles, la superior i la inferior.

Primera grimpada entre les dues Portelles fins el coll

Les agulles al fons. Passaré d'oest a est fins la zona dels Frares Encantats.

Un cop hem arribat al peu de les agulles, entrem de sobte en un sotabosc preciós, una zona d'ombra molt agradable de travessar, anem pujant i baixant sense descans, no hi ha ni 10m plans. Cinc minuts més tard trobem el primer pas on necessitarem una mica de braços per agafar-nos a la corda i estirar, res de l'altre món. Ho pot fer tothom amb una mica de condició física. Passem després pel cap d'amunt dels espadats de la cara nord, impressionen el primer cop que els veus, hi ha una caiguda vertical molt alta, no veus on cauries.

Zona de sotabosc amb ombra.

Primer pas per pujar amb l'ajut d'una corda, calen una mica de braços.

Parets de la cara nord amb una verticalitat gairebé total.

Continuo la ruta, puja baixa, torna a pujar i a baixar. Trobo una canal amb alguna cadena i graons metàl·lics. és un tros de camí equipat. Al cap d'una estona veig un parell d'isards emparrats a mitja agulla, preparo la càmera i alhora de fer la foto ja han marxat, llàstima eren macos i els tenia a 6 o 7 m. de distància. Una mica més endavant recordo que el Francesc, ens va ensenyar, l'altra vegada que vam venir amb el Pepe, uns petits desviaments del sender principal, per accedir a una mena de terrasses on es pot gaudir d'unes vistes fantàstiques, agafo el desviament i faig una parada per gaudir de les vistes privilegiades. Una mica d'aigua, unes fotos i continuo endavant gaudint dels racons i raconets que ens mostra la Montserrat menys coneguda.

Paratges poc coneguts d'una gran bellesa.

Una altra paret de la cara nord

Ultim tram de la canal equipada.

Mitja horeta més tard arribem al Portell Estret, a 1007 m. d'altitud, on per tenir un altre compromís a la tarda he d'agafar el camí de retorn cap a Can Massana pel Coll de Port pel camí de les agulles que em durà fins al GR-172 passant per sota el forat anomenat la Cadireta i la silueta del Gos. La baixada és constant i s'ha d'anar amb compte, el terreny està molt sec i de baixada patina molt la grava que hi ha.
En arribar al GR el camí s'eixampla i és molt planer. Vaig molt bé, sense calor, tampoc fred i fa un dia fantàstic. Passo per sota les parets de la cara nord que abans havia passat per dalt. Aquí ja hi trobo més gent, sobretot passejant amb canalla i gossos.En un tres i no res arribo un altre cop a al desviació que duu al refugi, la deixo a ma esquerra i 10 minuts més tard ja sóc a l'aparcament de Can Massana, ple de cotxes a vessar i gent, molta gent.

Cartell indicador de les rutes principals.

Camí de baixada fins el GR-172

Parets de la cara nord, ara passant per baix.

Final de recorregut. Can Massana ple de cotxes.

Bé fins aquí el relat de la caminada per Montserrat. Espero poder fer-ne d'altres ben aviat.

Fins a la pròxima.