Via ferrada "Venes de Rojalons" a Rojalons ( Conca de Barberà)

Diumenge 18 d'octubre, a petició de la família havíem d'anar a fer alguna cosa. Tot tancat, havia de ser alguna cosa no massa lluny de casa, per arribar a l'hora de dinar. Vam descartar una via d'escalada, i una ferrada assequible podia ser Venes de Rojalons, reoberta recentment després d'una temporada tancada.

Agafem els esmorzars, una nevera amb unes cervesetes, i anem tirant cap a Montblanc. Tot el trajecte sense problemes. Arribem, esmorzem i ens equipem. Agafem el corriol a ma dreta que surt de la pista principal marcat amb una fita bastant grossa, i anem seguint fins a arribar al peu de la via.

Em va sorprendre la quantitat de gent que hi havia fent-la, i la gent que esperava tanda per començar-la.

Una parella que teníem al nostre davant va marxar, i al cap de 8-10 minuts ja ens tocava a nosaltres.

                                                                                     Els tres molt feliços abans de començar

L'arrencada, ha estat modificada, suposo que pels equipadors. Han tret grapes i hi han posat preses d'escalada. Crec que deu ser un filtre per evitar futurs accidents de gent no avesada a la graduació de la via.

Començo jo amb una forta travada. L'arrencada no es gens fàcil, és un filtre de veritat. Darrera puja la Meritxell, després el Sergi i per acabar l'Anna. Passo el pontet i ja som al curt però intens desplom. El faig amb tècnica més que a força bruta, i espero a veure que fan la canalla. El pas no és pas fàcil, ni molt menys, i amb el desgast dels intents fets a l'arrencada inical, tots tres arriben una mica justets d'avantbraços. Trec la corda i els asseguro tots tres, un per un, bàsicament per reforç mental ja que jo amb  la corda no els puc pujar pas estirant.

                                                                                        La Meritxell i l'Anna, les germanetes.

Anem continuant la via ara gaudint-la més, observant les magnífiques vistes de la conca i del Camp de Tarragona fins avistar la mar. Anem tirant sense massa problemes fins que arribem a sota el desplomat estrella de la via. Decidim no intentar-lo per evitar problemes. Quedem que quan hi tornem ja el farem.

                       El Sergi a l'entrada de la cova.

Ara iniciem la baixada per la via fins arribar a l'entrada de la cova. Tot i que som a l'octubre, la fresqueta quan entrem a la cova s'agraeix. Amb els frontals, i després de fer unes quantes fotos ens endinsem a la foscor amb comentaris de lo inusual i maco que és. A la part final, triem l'opció fàcil, el cansament ja comença a afectar-nos, i recordo vagament la última vegada que vam fer la via complicada, que no hi havia massa llocs on agafar-se, s'havia de fer oposició amb la paret del darrere i aprofitar petits forats.     

                                                                                      El Sergi i la Meritxell

Sortim finalment a la llum de l'exterior amb la sensació d'haver-la fet bé, tot i que al començament no estava segur de que la podríem acabar tots quatre. En resum, una via que no la recordava massa. No crec que els hagués dut a fer-la després de tant temps que no en feien cap. És un K4 merescut si fas tot el recorregut tal com s'ha de fer.

                                                                                           L'Anna, amb bones sensacions.

                                                                                            Foto del grup amb la via feta.

Un molt bon dia amb la família. Dies com aquest s'agraeixen de debò. Espero que ben aviat puguem tornar a fer una activitat tant plaent com aquesta amb ells.

Fins a la propera.